Sergio Carrillo

La molletana, de 43 anys, viu a cavall de Philadelphia i Barcelona. Va creuar l'Atlàntic després d'acceptar una oferta de la seva companyia per traslladar-se a treballar als Estats Units, un país del qual assegura que aprendria "la capacitat de vendre's". Capficada en la diversitat, assegura que "les empreses que no s'ho qüestionin, estan fora". Tant és així, que durant l'entrevista reitera que només potenciar el rol de les dones no és diversitat, sinó que aquest concepte va molt més enllà.

D'on sorgeix el grup de dones catalanes executives dels Estats Units que heu creat?
Fa un any vaig conèixer l'Anna Schlegel, a qui just aquest any li han donat una Creu de Sant Jordi, i un dia xerrant dèiem: 'Segur que hi ha més catalanes executives que estiguin als Estats Units'. Ens vam conèixer quan hi havia el tema del Black lives matters i va generar-se molta sensibilitat, no només a la comunitat afroamericana, sinó també amb les dones. Mogudes per la necessitat de la diversitat vam dir: 'D'això hem de fer alguna cosa'.

I què fa aquest grup, que està vinculat a ACCIÓ, l'Agència per a la Competitivitat de l'Empresa de la Generalitat de Catalunya?
Encara no hem generat negoci entre nosaltres, però el que fem per ara és connectar i lift each other up (aixecar-nos les unes a les altres). Volem que aquest grup serveixi també per fer un pitching d'idees: crear un grup segur per primer poder compartir si tenim idees del nostre entorn laboral i després portar-les a l'entorn organitzatiu. És un grup completament informal i no tenim un objectiu molt clar encara, però sí que ens volem unir, crear aquesta comunitat i veure què en podrem treure. Quan vam començar a xerrar amb ACCIÓ, ens vam adonar que hi ha dones catalanes megapotents aquí als Estats Units. La persona que porta la intel·ligència artificial de Twitter, és catalana. La directora general de les aplicacions de Google, també ho és.

"Quan vam començar a xerrar amb ACCIÓ, ens vam adonar que hi ha dones catalanes megapotents aquí als Estats Units"

Com és que tot aquest talent ha de marxar de Catalunya?
Quan estàs a l'estranger t'adones que potser en un entorn o en una cultura empresarial espanyola o catalana no és on vols estar. Em poso les mans al cap quan estic sentint moltes empreses que diuen que tots els treballadors han de tornar una altra vegada a treballar a l'oficina. Jo ara estic als Estats Units com podria estar en qualsevol altre lloc, i no m'importaria estar en un altre lloc si tingués l'oportunitat de tenir aquest tipus d'entorn. Però havent treballat en empreses més espanyoles i en empreses internacionals, tinc clar on no vull anar a treballar. Es parla molt de la fuga del talent i que la gent jove se'n va, però si veus que no tens oportunitats, marxa. Aquí hem creat un grup de catalans i catalanes i gairebé el 80% són persones dedicades a l'àrea científica. Què passaria si estiguessin a Barcelona? Quina inversió hi tindrien? Seria gent a qui els costaria arribar a final de mes.

Et defineixes com "una advocada per la diversitat" i en aquesta línia participes de la Comissió per al Talent Femení del Cercle d'Economia de Barcelona, entre d'altres.
Falten referents femenins als llibres de les escoles i aquesta és una de les propostes que fem al Cercle d'Economia. També estic involucrada en l'Aula Magna (aulamagnabs.com), una escola de negocis 100% virtual liderada per una dona superpotent que ha estudiat a ESADE i a IESE i que s'ha adonat que tota la formació que ha rebut era d'homes: la majoria de professorat eren homes i els casos pràctics de lideratge també eren tots d'homes. Aula Magna és una escola de negocis on només hi ha professores dones, tots els casos són de dones i per ara només s'enfoca a públic femení, tot i que espero que a la llarga també s'enfoqui al públic masculí. Ara ha començat als Estats Units i jo en soc una de les professores. El concepte és superinteressant. Si penso en tots els exercicis pràctics que vaig fer al màster a EADA, no n'hi havia cap en què hi hagués una dona, una persona musulmana, una persona hindú... Això ens tanca les mires.

Com a responsable de recursos humans d'una gran empresa, estàs satisfeta amb la diversitat de la companyia?
No n'estic gens. Ens falta un camí molt gran per recórrer. La política de diversitat no s'havia tocat en 16 anys i l'any passat amb el Black lives matters va sonar la campana: és que si no ens posem les piles en això, ens estarem quedant enrere. Ara, la diversitat ja és un avantatge competitiu, des del punt de vista empresarial. Les empreses grans que ja ni es qüestionin aquests temes, estan fora; és com les que no es qüestionin la sostenibilitat.

"De Catalunya destacaria la humilitat i el seny. Sona molt tòpic, però és així. Tot i que si hi posem molt seny, arriscarem poc i aconseguirem poc"

Què creus que ha d'aprendre Catalunya de la cultura empresarial dels Estats Units?
El que aprendria de la cultura americana és la capacitat de vendre's. La capacitat de vendre fum és surrealista. És molt alta, però alhora és el que no m'agrada, perquè això genera molta arrogància amb aquesta sensació que et mirin per sobre. I en el meu context, dona i immigrant, perquè soc immigrant encara que tingui una posició alta, sempre hi ha aquest punt de reticència de 'Tu què m'has d'explicar a mi?'. De casa nostra destacaria la humilitat i el seny. Ja sé que sona molt tòpic, però realment és així. Tot i que si hi posem molt seny, arriscarem poc i per tant aconseguirem poc.

Fa vuit anys que vas marxar de Mollet. A fer què?
Jo venia només per dos anys aquí als Estats Units, que això també passa a la majoria de noies del grup. La meva empresa em va oferir portar una feina des d'aquí. Al principi vaig pensar que no m'interessava gaire, perquè m'acabava de comprar un pis. Primer vaig dir que no ho tenia clar i després vaig dir: "Me'n vaig dos anys i després torno". Ara faig el rol de VP (vicepresidència) de recursos humans, el que es diu la Direcció, i lidero l'equip de recursos humans dels Estats Units.

La teva primera experiència a l'estranger va ser a Irlanda, on vas anar-hi més jove a buscar feina. Sense aquella vivència, creus que hauries acceptat l'oferta per als Estats Units?
M'hauria fet més por, perquè no ho hauria fet mai abans i potser tampoc hauria parlat tan bé l'anglès i per això tampoc m'haguessin ofert la feina. Però coneixent-me, crec que hagués dit que sí igualment.

Què trobes a faltar de Mollet?
El que trobem a faltar quan anem a fora és el pernil, però ara ja el puc comprar aquí, i el caliu de la gent: els amics, la família. Mai no deia que era de Mollet, però amb la Pilota d'Or de l'Alèxia Putellas, ara sí que em faig gran quan dic que sóc molletana. Li hem de donar les gràcies a aquesta noia, per la feina que fa i per la visibilitat que ha donat al futbol femení, que està superbé, i el fet que sigui molletana és un afegit.