Laura Ortiz

–Què entenem per educació moral?
–Educar moralment a la persona vol dir potenciar-li unes dimensions perquè pugui viure amb els valors propis d'una societat democràtica. L'educació moral té tot un conjunt de dimensions que s'han d'anar treballant i que totes juntes fan que una persona tingui més competències per poder viure feliç, amb una comprensió crítica de la realitat i en convivència amb altres.

–Quines serien aquestes dimensions?
–Entre altres, serien l'autonomia, l'empatia i el diàleg. L'autonomia és molt important perquè a vegades ens basem més en les opinions dels altres que no en les nostres pròpies i hem d'aconseguir que els infants arribin a ser autònoms en la seva manera de valorar les coses i tinguin una visió pròpia. El respecte és un dels valors principals, i l'empatia, posar-se en el lloc dels altres, ajuda a apreciar la diferència i a què els infants entenguin que les persones actuem per les circumstàncies que hem viscut i els nostres antecedents i que no hem de jutjar d'entrada algú perquè no pensa o no es comporta com nosaltres.

–I el diàleg...
–Sí, l'educació moral també significa ensenyar a dialogar per resoldre els conflictes perquè les persones quan naixem aprenem a parlar, però dialogar, escoltar l'altre i expressar bé el que es pensa és una cosa que s'ha d'educar.

–Per tant, hi ha dimensions més personals i altres més socials.
–Sí, la personal seria treballar perquè la persona es conegui bé a si mateixa, tingui una bona autoestima, sigui autònoma en la seva forma de pensar... i després hi ha un aspecte més social, que seria com es relaciona amb els altres, saber dialogar, ser empàtic... i després hi hauria una qüestió més moral, que estaria lligada al pensament propi sobre valors com la justícia, la solidaritat, l'amistat, el respecte...

L'educació moral fa que la persona tingui eines per tenir una visió més crítica de la realitat

–De totes aquestes dimensions, quina és la més difícil de transmetre en l'actual societat.
–El més difícil és la coherència entre el que un sent, el que un pensa, el que un diu i el que un fa. El més difícil és fer coses coherents amb el que pensem. Moltes vegades a les persones el que ens costa és actuar. Es pot dir que un és molt solidari amb els vulnerables, però no fa res. El problema és la conducta, com tot allò que pensem sobre la solidaritat, el respecte o altres qüestions ho convertim en comportaments, que realment facin que hi hagi una millor convivència que beneficiï el col·lectiu.

–I a nivell social, de quin valor està més mancada l'actual societat?
–Una mica de tots, empatia, respecte... en definitiva està mancada del que seria el bé comú. L'egoisme que té la nostra societat, que fa que primer es pensi en un mateix i, si després hi ha temps, que algú pensi en els altres. Algunes persones per sort pensen en el proïsme, però malauradament són pocs els que pensen primer en el bé comú. Aquesta mancança és molt visible en el comportament al carrer. El tema del civisme és una assignatura pendent que cada cop va a pitjor.

–I com hem arribat fins aquí, a aquesta societat egoista?
–No és culpa de ningú i alhora de tothom. Fa molts anys que em dedico a l'educació i ara veig comportaments que em saben molt greu i em fan pensar que ho hem fet molt malament, perquè arribar al punt de dir que no es tiri un paper al carrer, que no es faci una empenta a un avi perquè et molesta pel camí... I penses, què ha passat?

El més difícil és ser coherent entre el que es pensa i el que es fa

–I quina és l'explicació?
–Potser és que les famílies han deixat l'educació en mans dels mestres i algunes han relegat aquesta educació moral només a l'escola i s'han oblidat que tenen un paper fonamental en l'educació dels fills perquè són els seus models. Si no som conscients d'aquest modelatge, que com a pares els nostres comportaments, el que diem, el que mirem a la tele... són model per als fills, no anem bé. El primer punt és adonar-se del paper que es juga en l'educació dels fills. En el moment que ets conscient et prepares, vas a xerrades, a cursos, però, malauradament, els pares que ho fan són els que ja tenen aquesta consciència i els que no hi van, que són els que hi haurien d'anar, no la tenen.

–Per tant, la família té un paper primordial en l'educació moral però l'escola està preparada per transmetre aquests valors? Estem davant un model d'escola que respon a aquesta necessitat?
–Els mestres i les mestres són conscients del paper clau que hi juguen i fan la seva feina, el tema és que si a més de tenir la consciència es comprometen a fer aquesta feina. El mestre hauria de fer un contracte moral per fer la feina que està fent. No només és qüestió de transmetre coneixements de matemàtiques, de llengua, de geografia... sinó que tot va acompanyat d'unes actituds, unes maneres de parlar, de tractar els nens i nenes, coses en les quals aparentment un no es fixa, però que tenen un gran impacte en la vida d'aquest infant.

–Potser això ha anat evolucionant i els mestres d'ara no són els de fa vint o trenta anys...
–Sí, de fet ara es fa molta formació de gestió i educació emocional. En això hem avançat i ja no estem davant d'una escola només racional sinó que té en compte els aspectes emocionals perquè s'han adonat que tenen un gran impacte en la vida de la persona.

–Segurament, però, això passa més en l'educació primària que en la secundària.
–Sí, això està clar, a la secundària costa més. S'ha de tenir en compte que la formació del professorat és diferent, els professors venen d'altres especialitats, fan un màster per poder exercir com a mestres, però és poc temps i el problema és que molts ho fan com a sortida laboral sense tenir una vocació. Si tu no tens vocació o una sensibilitat especial per fer aquesta feina difícilment la podràs fer bé.

El problema en l'educació secundària és que molts mestres s'hi dediquen com a sortida laboral però no tenen vocació. Cal una sensibilitat especial

–Actualment, es parla de crisi de valors. Quins serien alguns d'aquests valors emergents?
–Està clar que hi ha valors que ara són més visibles i d'altres que han perdut la seva vigència o la seva transmissió és més desigual. Ara estem en una societat molt diferent de la de fa 20 o 30 anys, una societat pluralista, amb diferents maneres de pensar, diferents formes de vida... hi ha tanta diversitat que a vegades això confon a les persones. Per això ara encara és més important educar en valors perquè hem d'ensenyar els nens i les nenes a triar entre tota aquesta diversitat i les interferències d'Internet i les xarxes socials. Si no s'ha fet una bona educació a casa, els infants ho tenen més difícil a l'hora de triar.

–Sobre aquests valors emergents, de quins podríem parlar? La identitat sexual seria un d'aquests?
–Aquest és un tema clau i sobretot per als adolescents. Poder triar quina és la seva identitat sexual els hi porta problemes. Aquesta qüestió ha fet eclosió de cop i moltes vegades l'escola no està preparada per respondre davant aquesta nova realitat que ha vingut de cop i que genera un trasbals important. Hi ha molts i moltes mestres que no saben què dir quan se'ls hi fan segons quines preguntes, perquè fins i tot elles mateixes no han canviat la mentalitat en aquest sentit. Això provoca un canvi de valors en les persones i, segons en quina edat agafa, no és fàcil fer-hi front.

–Per contra, quins valors s'estan perdent?
–El que comentàvem abans, el bé comú, és un valor que ha anat a menys. També la coherència, però és difícil educar en això quan estem envoltats de fake news i ja no saps qui et diu la veritat. Això ho hem vist molt amb la pandèmia.

–Com ha afectat la pandèmia als valors? En quedarà alguna cosa?
–Al principi va haver-hi una explosió de solidaritat que semblava que havia sorgit per quedar-s'hi però que ja s'ha esfumat. L'ésser humà té una gran capacitat per adaptar-se a les situacions i ràpidament oblidem els mals moments. És un mecanisme de defensa per a la supervivència. Tant de bo quedin coses bones d'aquesta pandèmia com la preocupació pels altres, però no en soc gaire d'optimista.