Sergio Carrillo

La ballarina i coreògrafa molletana Núria Guiu Sagarra va ser distingida el maig amb el Premi Nacional de Cultura.

–Esperaves guanyar aquest Premi Nacional? Què suposa per a tu i per al sector de la dansa el reconeixement?
No m'ho esperava gens. Ha estat una gran ajuda pel reconeixement de la feina feta i perquè és una injecció d'energia i d'economia. Encara que et vagi força bé dins del camp de les arts escèniques, no deixa de ser un treball molt inestable. Tinc amigues que estan patint per arribar a final de mes, o que tenen moltes feines i l'agenda apretadíssima, però així i tot no arriben a final de mes. Com pot ser? Perquè les feines són intermitents, precàries i inestables. D'altra banda, està molt bé tenir un premi a la dansa. Cada any escullen cinc premiats i no sempre hi ha algú de dansa. Em va fer il·lusió a mi, però també vaig sentir que li feia il·lusió a tot el sector.

–Un premi a la dansa i, concretament, a la contemporània, que encara té menys visibilitat. Com definiries la teva disciplina?
La dansa contemporània és una gran desconeguda i és difícil d'explicar, perquè té molts estils. Es va originar com un lloc d'alliberar el moviment d'una tècnica més rígida, que venia del ballet, i en aquell moment es van començar a alliberar les sabates, la gent ballava descalça, i es van començar a introduir altres moviments molt menys encorsetats. Ara ja s'ha hibridat de tal manera que la dansa contemporània es barreja amb la performance.

Internet ha fet generar nous formats de dansa.

–Què han de fer els molletans per gaudir de dansa contemporània?
Cal entendre que la cultura no només és la popular, que està més vinculada a les festes majors, sinó que cultura també són les eines creatives o contemporànies que tenen a veure amb una forma de qüestionar-se el moviment i la societat, que volen produir fractures en la forma en què veiem les coses, o obrir altres vies de mirar els cossos. Falta treball des dels equipaments culturals, des de les ciutats i els pobles, però a poc a poc anem introduint aquest llenguatge. Més enllà de la dansa contemporània, estem parlant de com generem coneixement a través de propostes artístiques, propostes que cadascuna d'elles volen qüestionar-se o treballen sobre coses específiques que volen traslladar al món. Estem molt acostumades al llenguatge verbal, però de cop hi ha un llenguatge físic que també vol i pot parlar i qüestionar i fer reflexions, i això s'ha de posar en valor.

–S'ha de fer una tasca de sensibilització amb els consistoris i amb els programadors perquè us tinguin més en compte?
Entenc que les ballarines, les coreògrafes i les artistes també hem de fer un esforç per apropar-nos a tots els públics, perquè hi ha un tipus de dansa contemporània o performance que es pot tornar elitista, amb un llenguatge tan críptic que no és accessible. Però sí que trobo que la feina que jo faig intenta generar un tipus de llenguatge que pugui apropar-se a tot tipus de persones i que no estigui fora d'un circuit artístic contemporani.

Intento generar un tipus de llenguatge que pugui apropar-se a tothom.

–Per tant, el públic habitualment surt dels teus espectacles entenent-los?
Depèn dels públics, però normalment les meves peces s'han representat en diferents contextos: amb un públic més expert en dansa i amb gent que té el seu primer contacte amb la performance o amb la dansa. Algú que està molt en contacte amb l'avantguarda contemporània, potser veurà el meu treball i dirà que no cal que estigui al festival més radical de Berlín. I potser ve un jove que no ha vist mai dansa i de cop diu que li ha flipat la proposta i hi ha pogut entrar. No sé si la paraula és entendre-ho o no, sinó poder seguir els codis d'un tipus de llenguatge que no havia vist mai.

–Per què les xarxes socials són la peça clau dels teus espectacles?
Al cap i a la fi, és una metàfora d'aquesta relació entre cos (visible) i una cosa més volàtil que hem anomenat internet (invisible). Comunicar-te o expressar-te a través d'internet és una gran facilitat, però també genera altres formes de fer. Per exemple, en una videotrucada estem molt a prop, ens podem parlar, però hi ha una separació: no veig què hi ha darrere de la pantalla, hi ha expressions que segurament es perden, moltes vegades hi ha interrupcions... Al final és com si tot passés a un altre pla, i mai millor dit, perquè és en 2D. M'interessa com els continguts varien o canviem la nostra forma de percepció depenent si ens ho comuniquen a través d'aquest mitjà aplanat a la pantalla. Internet ha generat nous tipus de formats de dansa, com ara he investigat amb TikTok.

–El que es publica, per exemple, a TikTok, pot ser cultura d'igual manera que ho és la representació que es fa sobre l'escenari d'un teatre?
I tant! És simplement un altre mitjà de comunicació amb la seva part positiva i la seva part negativa. Amb el temps la gent cada vegada es familiaritza més amb la part positiva i amb la negativa, que té el fet d'estar tant en contacte amb la pantalla i amb les xarxes.

El premi és una injecció d'energia i d'economia. Encara que et vagi bé, les arts escèniques són un sector molt inestable.

–La poca visibilitat de la dansa contemporània és un problema a Catalunya, o d'arreu?
A tot arreu l'art contemporani és una minoria. Tot i que l'art contemporani sempre serà una minoria, perquè si omplíssim pavellons sencers vol dir que potser estem anant cap a un mainstream que tampoc l'interessa a l'art contemporani. Però d'omplir un pavelló sencer a que vinguin tres persones al teatre hi ha una diferència molt abismal. Cal potenciar la visibilitat perquè els teatres s'omplin.

–Quin és el teu vincle actual amb Mollet?
És el lloc on he crescut. Vaig estar a Mollet fins als 19 anys, quan vaig anar a viure a Barcelona. Ara hi tinc la família i la gent del CRA'P, on vaig crear els meus primers solos. Quan comences a crear, és molt complicat trobar un espai, i el CRA'P l'ofereix i, a més, entres en diàleg amb algú que també està intentant crear. Trobo que és un procés molt enriquidor, tant per a l'artista com per a la gent que pot venir a veure-ho. Estem en diàleg amb l'Esther Freixa i el Toni Cots, i sempre parlem de com podríem fer que es pogués arribar a obrir més, estant en contacte amb l'Ajuntament, també per veure si Can Gomà pot ser un espai on es presentin més coses. Ara estem intentant portar el meu segon solo, però no ho sabem, perquè s'ha de veure si les condicions tècniques de Can Gomà s'hi adeqüen. Can Gomà és un espai que s'ha anat renovant, però també té unes certes limitacions.