La M.M. va ser de les primeres dones a convertir-se en Mossa i treballa a la comissaria de Mollet atenent a víctimes. M.M. (no vol revelar el seu nom per privacitat). Diu que la seva feina l'omple i que per fer-la cal saber escoltar i ser delicat.
 

Quin és el teu càrrec dins del cos de Mossos?

Soc mossa des de fa 26 anys i formo part del Grup d'Atenció a la Víctima des de fa 16 anys.

Què és el Grup d'Atenció a la Víctima?

Al Grup d’Atenció a la Víctima ens centrem en tots els casos de violència de gènere, violència domèstica, agressions sexuals, matrimonis forçats, mutilació genital femenina i víctimes vulnerables. Aquestes últimes són les víctimes d'un delicte com per exemple pot ser un avi que pot patir una estrebada al carrer (robatori).

Qui forma el GAV de la comissaria de Mollet?

A Mollet som dues persones, una companya i jo i el sergent que és el coordinador, qui alhora també coordina les àrees d'ORC (Oficina de Relacions amb la Comunitat) i Proximitat, el que es coneix com la policia comunitària.

Com us arriben els casos?

Ens poden entrar de diferents maneres. Qualsevol persona pot venir a la comissaria a posar una denúncia i quan fa la denúncia, ens arriba automàticament a través d’un sistema informàtic. La nostra feina és contactar amb aquesta persona i fer-li un seguiment, tant si li concedeixen ordre de protecció com si no. Però això no vol dir que fem el seguiment a una víctima perquè tingui una ordre, a vegades si la víctima no té aquesta ordre és més vulnerable i també li fem seguiment. També ens pot arribar per serveis socials o quan hi ha un incident, pel telèfon d'emergències 112.

Per tant, treballeu en xarxa?

Treballem conjuntament amb una xarxa que tenim amb els diferents municipis que integren l’ABP de Mollet – Mollet, Sant Fost, la Llagosta, Martorelles, Santa Maria de Martorelles-. Es tracta d'una xarxa vinculada amb Serveis Socials dels Ajuntaments. Amb ells tenim reunions trimestrals per posar en comú la problemàtica de víctimes, ja sigui de gènere, domèstica..., si necessiten assistència psicològica, parlar amb algú, mediació... De fet, a cada municipi hi ha un SIAD, que és un servei on hi ha una advocada i una psicòloga gratuïta per a dones o per a infants, on les víctimes poden assistir i rebre assessorament.

D'on us solen arribar més casos?

El primer contacte moltes vegades és serveis socials i des dels serveis socials ens truquen i nosaltres, depenent de com ho veiem, fem una trucada i intentem convèncer la víctima perquè vingui aquí i ens expliqui el què li passa. Aquest vincle que tenim amb serveis socials ens va molt bé.

Quina és llavors la vostra tasca?

La tasca que fem és principalment policial, però també una mica assistencial, perquè hi ha moltes víctimes que s’obren molt amb nosaltres. Per a moltes, som els primers que veuen.

Solen explicar-vos la seva situació amb facilitat?

A vegades ens ho expliquen molt fàcilment i a vegades costa i per una denúncia que podem estar dues hores, n’estem cinc. Però és la nostra tasca, escoltar i extreure tota la informació per poder-la redactar bé en l’atestat policial. Els donem el temps necessiten i ho fem en el lloc adequat.

Rebeu formació per atendre les víctimes?

Passem per un curs, que és especialitzat en l’atenció a la víctima i es fa a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya i després hi ha molts cursos als quals ens podem anar apuntant per ampliar coneixements.

Quines aptituds calen per fer aquesta atenció?

Una persona a l’hora de tractar amb una víctima ha de tenir sentit comú, molta assertivitat, molta delicadesa i saber escoltar. Quan tens una persona al davant, que t’està explicant un problema que per a ella és el pitjor, has de saber escoltar i tenir paciència.

Quina mena de casos us arriben més?

De violència de gènere, de l'home cap a la dona, i ara últimament ens estem trobant moltes violències domèstiques de fills cap a pares, per trastorns mentals, per consum de substàncies... Es tracta de fills amb una certa edat, que viuen a casa dels pares, sense treballar i que són agressius.

Què es fa en aquests casos?

És difícil, perquè els pares venen a comissaria i el que volen és que ingressem els seus fills en un centre i nosaltres els hem d’explicar que no som nosaltres qui podem fer això, sinó un jutge i això fa que a vegades es tirin endarrere.

Passa molt sovint?

Quan veuen al fill que va a declarar al jutjat els fa pena. Això també passa a vegades amb la violència de gènere, però amb els fills molt. Sobretot les mares, que sempre ens diuen: “No puc denunciar el meu fill”.

Com treballeu el seguiment dels casos?

Després d’una denúncia, fem una trucada, en la qual ens presentem com a GAV, li diem qui som i si li han concedit una ordre d’allunyament li expliquem el funcionament de l’ordre i les conseqüències de l’incompliment. Després d’aquesta trucada en programem una cada tres mesos.

Sempre és així?

Si ho creiem adient pot ser cada mes. Depèn de com ho veiem, i la situació i el risc del cas. Hi ha víctimes que les truquem cada dia. Per exemple, durant la pandèmia les trucades eren constants. Perquè tenim més de 200 víctimes i les trucàvem cada dia per saber si estaven bé.

En el cas de no localitzar la víctima què feu?

Si no trobem una víctima el dia de la trucada no la deixem, continuem trucant diferents franges horàries fins que la trobem. L’hem de trobar tant sí com no. I si el telèfon ha deixat d’existir truquem a serveis socials, mirem el padró i enviem una patrulla al domicili de la víctima... Entre els GAV també ens traspassem víctimes, perquè a vegades es traslladen de domicili i el nostre programa ens dona un avís i ens indica on són.

Com treballeu quan hi ha menors involucrats?

Si hi ha nens, l’uniforme el deixem penjat al vestidor i ens posem de paisà. Tenim un lloc adient, amb jocs, perquè se sentin còmodes per explicar tot allò que han patit.