El molletà Josep Mas Portet, més conegut com a Kitflus, fa dècades que és un pianista i compositor de referència a l'escena de la música a l'Estat. En Kitflus repassa la seva carrera i rememora records de la ciutat que el va veure néixer i créixer durant la seva infantesa i primera joventut.

–Per què et diuen Kitflus?
–Quan vaig començar professionalment al món de la música amb 15 anys vaig entrar a treballar en el cabaret Emporium de Barcelona, amb el permís del meu pare, amb una orquestra i al pianista li deien Kissguy, el noi del petó. Però als 16 anys vaig entrar a tocar amb el Toni Ronald, un artista holandès molt famós de l'època. Va arribar el seu germà d'Holanda, que era tècnic de so i no parlava res d'espanyol, i no em diguis per què aquell nom de Kissguy es va transformar en Kitflus, que no vol dir res. Però vaig pensar "de Joseps n'hi ha molts, en canvi, de Kitflus segurament no n'hi haurà". Ara, el sobrenom té un problema, i que és que m'han dit de tot. Fins i tot en un diari vaig veure publicat: "el pianista Tifus".

–Professionalment ja comences amb 15 anys... Però recordes la primera vegada que et vas posar davant d'un piano?
–Sí, a 6 anys, quan vaig començar a estudiar piano. M'agradava molt la música, des de ben petit. El meu pare no era músic, però cantava a la Coral el Clavell, la meva àvia tenia discos de clàssica, pels Reis demanava coses de música... tenia molta afició. El meu pare em va posar a estudiar a Mollet amb la mestra Mercè Suñé i després amb el seu pare, l'Antoni Suñé, que era el director de la coral El Clavell i un gran músic de l'època. Als 14 vaig acabar els meus estudis a l'Acadèmia Viñas i d'allà ja vaig anar a viure a Barcelona perquè vaig començar a treballar amb l'orquestra, després que el meu pare em busqués la feina.

–Però eres molt jove...
–No tenia els 15 anys, però és que abans d'això, amb 12 o 13 anys, jo ja havia tocat amb grups de Mollet. El primer va ser Los Estoicos, amb Joan Castells que era el cantant, el Moisès que era el bateria, el Joan Alcoberro, que era el guitarrista i el meu professor de matemàtiques i assajaven al centre parroquial. Quan sortia de l'escola anava a l'assaig i feien temes de soul, dels Beatles i treien els temes sentint els discos. Jo, que ja estudiava música, a vegades els corregia els acords... i al final em van contractar. Després vaig estar amb altres grups fins que ja vaig dedicar-m'hi professionalment.

–Sempre vas tenir clar, doncs, que la teva vida havia de ser la música. És fàcil guanyar-se la vida com a músic?
–No, és molt difícil. Jo em considero molt afortunat. Però per viure de la música has de fer moltes coses a part de tocar un instrument. Compondre, programar, controlar arranjaments... perquè si no estàs molt limitat i és més difícil.

–Tu mateix dius que has de tocar molts pals. Tu compons, toques el piano... però amb què disfrutes més?
–M'agrada tot, tocar, compondre... Ara, una de les coses que més gaudeixo és compondre música per a imatge. Sigui per a pel·lícules, sèries, d'això n'he fet molt.

Viure de la música és molt difícil i jo porto més de 50 anys fent-ho. Em considero un afortunat

–Ets el compositor de música de sèries tan populars com Poble Nou, de TV3.
–La composició meva que s'ha fet més popular ha estat l'Anys i anys, del Super 3. És de la mateixa època que Poble Nou, perquè jo aleshores feia molta cosa per a TV3 i era l'època dels inicis del Super 3, i els vaig fer molts discos amb composicions meves.

–Una de les teves passions és el jazz. Què té d'especial?
–Jo no soc molt d'etiquetes, però m'agrada tocar la música que et permeti ser lliure, que puguis improvisar. Pot ser amb el jazz, amb música llatina... que et doni la possibilitat de fluir en el moment.

–Has format part de diferents grups, com Iceberg i durant 40 anys, Pegasus.
–El primer grup va ser Iceberg, del 1974 fins al 1979. Va ser una època d'eclosió artística, durant la Transició, es van començar a fer els festivals de 24 hores amb grups de tots els estils que convivien en un mateix festival, la gent consumia la música... Va ser el millor temps per a la cultura en aquest país i no s'ha tornat a repetir. Amb Pegasus han estat 40 anys, amb moltes vivències i experiències.

–Has tingut una trajectòria molt llarga com a músic. Com ha canviat la professió?
–Ha canviat en tots els sentits. En el moment que la cibernètica comença a entrar en el món de la música tot canvia i amb una velocitat increïble: la indústria, l'enregistrament... Hi ha una obertura digital total, però descontrolada i al músic li costa molt controlar la seva obra. Les grans plataformes no volen pagar i el músic s'ha de fotre, és una lluita contínua pels drets d'autor.

Vaig començar a treballar de músic professional amb 15 anys després que el meu pare em busqués feina a l'orquestra d'un cabaret

–Parles de la indústria, però la manera de fer música també ha canviat?
–Sí. La música és la música, però tens unes altres eines, que per al músic van molt bé perquè et dona prestacions. Per contra, qualsevol persona que tingui una mica d'idea pot fer un producte musical. El músic com estava entès abans queda més limitat, encara que per segons quines coses se'n necessita un.

–Durant aquests anys has treballat amb artistes com Joan Manel Serrat, Sabina, Miguel Ríos... Amb qui tens una especial sintonia?
–Sí, he fet molts treballs de gravació i arranjaments per a molta gent, però amb qui més he treballat és amb el Serrat. Vaig començar amb ell l'any 1980 i el passat 23 de desembre ens vam acomiadar tots al Palau Sant Jordi. Són molts anys, a part de tenir-hi molta relació personal, potser és amb el que més seguit he treballat i, a més, en directe. Jo he fet molts discos i produccions per a molts artistes però tocar en directe amb molt pocs.

–T'hagués agradat fer més directes?
–Sempre he compaginat, m'agraden les dues coses. És com dir-li a un actor si prefereix el teatre o el cinema.

–Entre totes les teves composicions, tens unes inspirades en Mollet.
–Sí, neix d'una espècie de somni en què Mollet era un llac –perquè ho era– on vivia un monstre amb molt bon caràcter i li volia dedicar un tema. Vaig començar amb un i en tinc dotze, gairebé una en cada tonalitat. I les composicions es diuen mulls.

–I els mulls tenen alguna cosa en comú?
–Sí, un tipus de manera de fer meva... Definir la música és molt difícil, però em vaig inventar una cosa que no falla i li serveix a tothom, que és el concepte de còctel vivencial, és la barreja de tot allò que has après, allò que has sentit a la vida. Són temes diferents, però tenen en comú la meva personalitat. Un so molt mediterrani, amb molta melodia, molt rítmics. Ara estic preparant un projecte amb els mulls i altres temes que es diu Kitflus Ensemble, que és per a piano acústic i quartet de corda i vull presentar-lo al festival de jazz de Barcelona la pròxima tardor. És un projecte que em fa molta il·lusió.

–Vas marxar molt jove de Mollet, però quina vinculació has mantingut amb la ciutat?
–Vaig marxar amb 15 anys, però la meva mare hi ha viscut fins que va morir al principi de la pandèmia, a Jaume I, on vaig néixer jo i hi he vingut sovint.

–Quin record tens de Mollet?
–L'època de l'escola, l'Acadèmia Viñas... Jo, si alguna cosa sé fer a la vida és jugar al futbolí, i un record que tinc molt present és quan anàvem a l'Ateneu a jugar-hi perquè hi havia uns futbolins meravellosos. L'única vegada que m'ha cascat el meu pare va ser quan es va assabentar que feia una setmana que no anava a escola, només anava al futbolí. I a Cal Regino, el billar. També recordo quan el meu pare amb altres socis va obrir el Moustage, les festes majors, tinc molt bons records perquè vaig tenir una molt bona infància.