P: Com comença l'aventura d'A peu? Què el duu a començar aquests relats?
R: Tot va començar fa uns 50 anys amb un viatge que vaig fer pel Pallars i la Vall d'Aran, on jo hi anava amb uns amics. Vaig pensar que aquells viatges no els volia fer en cotxe, volia viure-ho a peu. Sense cap objectiu en concret. Al primer viatge n'hi va acompanyar en Camilo José Cela, l'any 1956. Va ser l'inici de tot, i mica en mica vaig pensar que també podria fer altres indrets de Catalunya. Després vaig començar a ser conegut i m'amoïnava que em coneguessin, volia fer els viatges de manera anònima. Llavors vaig començar a viatjar per Castella, Galícia, el País Basc, Andalusia...fins a arribar a Múrcia.

P: Què en treu de l'experiència?
R: Sobretot la sensació de viure. Tots vivim en una closca més o menys tancada, i el viatges "A peu" et permeten entrar en un món que no és el teu, que és el que a mi m'apassiona. No programo els viatges per veure coses; vaig a trobar allò que no conec. Aquests llibres m'han servit molt a mi, però també a altra gent que els llegeix i després fa els mateixos recorreguts que jo; en cotxe, això sí.

P: Nou dies caminant per Múrcia són suficients per trobar-ne l'essència?
R: Jo no volia trobar l'essència. A peu no es pot donar la volta a tots els pobles; jo no sóc excursionista. Seria absurd! Jo trio un territori on no hi hagi turistes, ni industrialització; on la gent conservi característiques tradicionals. Jo vaig a trobar sorpreses. M'interessa trobar coses que no m'esperava.

P: Quin seria per vostè el major encant de Múrcia?
R: És difícil. El viatge acaba al Balneari de Marchena, i jo no havia acabat mai un viatge a un balneari. No és que hi acabés perquè ja no m'aguantava, sinó que em feia gràcia veure com es viu en un balneari, que fa la gent, que hi diu. Crec que no ho oblidaré mai. Quan un té els ulls oberts per veure què hi ha, tot és interessant.

P: Sovint diu que és més exòtic Múrcia que no pas Nova York. Creu que el lloc no s'ho val, o és que hi ha massa gent?
R: Jo m'imagino perfectament fent un viatge "A peu" per Nova York, mantenint la curiositat de sempre, mirant rètols, observant coses... El que passa és que Nova York ja és conegut i les imatges que en tenim són molt clares, però de la Vall de Ricote i de Múrcia no en tenim. Dic que és més exòtic, perquè és més sorprenent per a mi. A Nova York hi he estat tres vegades, però Múrcia era tot una experiència nova.

P: S'hagués imaginat mai arribar al llibre número 20? Tinc entès que vostè no va començar a escriure pensant en fer una sèrie...
R: Mai. Jo sóc poc planificador en la vida. No m'imaginava que faria tants llibres, perquè no sabia ni si duraria jo mateix. Hi ha molts llocs verges per explorar, que encara que visqués 200 anys no me'ls acabaria.

P: El proper llibre A peu per la Vall de la Gallinera, al País Valencià. Què troba fora de Catalunya que no trobi aquí?
R: Quan jo començo a caminar, l'Espinàs es queda a Barcelona, no sóc ningú, sóc anònim. Trobo molt interessant la sensació de deixar enrere qui ets. Vaig deixar d'anar per Catalunya perquè molta gent em coneixia i no tenia la llibertat que a mi m'agradava. Procuro passar desapercebut, i jo vull ser lliure durant els dies que dura el viatge. Aquest viatge a la Vall de la Gallinera estava pensat per ser l'últim, però no sé si acabaré amb aquest relat, o n'hi haurà d'altres. De totes maneres, si sabés que he de fer l'últim llibre, no el faria a Catalunya, no m'agradaria tornar a l'Espinàs del principi. El faria d'un lloc on no he estat, per viure la sensació extraordinària de notar que existeixes.

P: Amb quin dels indrets retratats als seus llibres es quedaria?
R: No seria capaç de triar-ne un de sol. No es poden comparar els llocs, ni tampoc les persones. No em poden preguntar com són els murcians; jo els contesto que com els catalans: no hi ha dos d'iguals. Això ho explica tot.

P: El veurem a Barcelona aquest Sant Jordi?
R: Si aguanto fins Sant Jordi, si! Penso que sí hi seré, aguantant hores i hores. També espero que hi siguin tots aquells als que els interessi el llibre.