Arrelats a la fleca

Llargués i Prat són els dos forns de pa molletans que han aconseguit mantenir-se en el temps gràcies al relleu generacional i a l'adaptació a les noves demandes dels consumidors

Societat

Arrelats a la fleca
Arrelats a la fleca

Laura Ortiz

Pocs són els negocis avui dia que aconsegueixen perdurar en el temps. Un dels oficis que en els darrers anys ha vist com s'abaixaven moltes persianes ha estat el de la fleca, però a Mollet, dues famílies –a imatge dels irreductibles gals de les històries d'Astèrix– han aconseguit mantenir aquesta feina artesana a la ciutat: els Llargués i els Prat.

Amb més de 140 anys d'història, la Fleca Llargués és, poder, el negoci més antic de Mollet. El Jordi i el Sergi són ja la cinquena generació d'una família que ha deixat empremta en l'ofici més enllà de les fronteres molletanes, gràcies a la trajectòria del pare, l'Andreu Llargués, president del Gremi de Flequers de la Província de Barcelona i que dona nom a l'Escola de Flequers de Sabadell.

Vorejant ja la cinquantena, el Jordi i el Sergi fa uns 15 anys que van agafar el relleu al capdavant del negoci familiar, però porten tota la vida entre sacs de farina. "No vam ser bons estudiants i de joves, quan va arribar el moment, a casa ens van fer treballar a la fleca. Ja més tard sí que ens vam formar en l'ofici", explica el Jordi Llargués, qui defensa que ser forner es porta a la sang. "La meva germana Magda és advocada, viu a Barcelona, i encara ara ve cada cap de setmana a donar-nos un cop de mà a la botiga", diu.        

Dones llicenciades i a la fleca

El cas de les germanes Ivette i Queralt Prat, de 33 i 28 anys, és un xic diferent. Totes dues van anar a la universitat, la Queralt per fer Publicitat i la Ivette, Economia i Administració d'Empreses.  "Vaig triar aquesta carrera perquè em servís per portar el negoci", explica la Ivette. Perquè la gran dels Prat tenia clar ja de ben petita que es volia dedicar al forn familiar tot i les reticències de l'avi. "Tu no pots ser fornera", li deia. I és que ser dona també ha estat històricament un escull per prendre el relleu a les fleques. L'esforç físic de la tasca a l'obrador traginant sacs de farina i el treball de nit per elaborar el pa, n'eren els motius. "Conciliar la vida laboral i familiar amb els horaris d'un obrador –de nit– és més difícil i les dones portaven el pes de la casa per això costava més que s'hi poguessin dedicar", explica el Jordi.

Sortosament, ara, "s'ha normalitzat que la dona no sigui l'única en ocupar-se de les tasques de la llar i això ho facilita", assegura la Queralt, qui afegeix: "Ara s'està veient un canvi i a la mateixa escola de flequers es veu com les noies estem agafant terreny", explica.
D'altra banda, la tecnologia i la maquinària més moderna també ha minimitzat l'esforç físic que es requeria antigament a l'obrador i ha obert les portes a les dones.

Amb tot, tots quatre reconeixen que la feina al forn de pa és dura i que aquest pot ser un dels motius que estronqui el relleu generacional dins el gremi. "Es treballa les 24 hores i anem al revés del món, quan la gent té festa, nosaltres treballem", diu la Ivette.   

La crisi del pa

Però la manca de relleu generacional no ha estat l'únic motiu perquè hagin desaparegut molts dels forns de pa que existien a Mollet. Els germans Llargués van viure i recorden el que ells anomenen "la nostra crisi" – diferenciant-la de la del totxo de 2008– que va coincidir amb el tombant de segle. "Els anys 80 i 90 hi havia set forners a la ciutat amb diverses botigues obertes, d'aquells, només en quedem dos", diu el Sergi. A la llista de forners molletans que no segueixen en actiu noms com Roca, Careta, González Ballesta, Corbalán i Giralt, que en els darrers 20 anys han anat desapareixent.        

Reconversió del negoci

L'arribada de les masses congelades i les botigues de conveniència, on es podia vendre aquest pa congelat, va ser una garrotada per al sector. "Aleshores els forners treballàvem amb molt volum de producció i amb poca varietat: la barra de quart, el pa rodó i poca cosa més", recorda el Jordi. La irrupció del pa fet amb massa congelada que es podia trobar a qualsevol lloc i a qualsevol hora va suposar una davallada de les vendes i va obligar el sector a repensar-se i a iniciar la reconversió. "No va ser una època fàcil, primer la vam viure amb angoixa perquè ens va obligar a tancar moltes de les botigues que teníem obertes i acomiadar gent que era com de la nostra família", recorda el gran dels Llargués.

A més de tancar portes, els forns es van veure obligats a repensar el negoci i diferenciar-se d'aquell pa de massa congelada. És aquí on entra la innovació i la recerca amb nous tipus de cereals i nous productes per diversificar l'oferta amb un consumidor que, amb els anys també s'ha fet més exigent. "Ara hi ha una part de la societat que vol estar informada del pa que menja a nivell nutricional i que valora que es treballi amb productes de proximitat", opina la Ivette, qui també reconeix que, tot i no ser el seu cas, la introducció de noves maneres de fer i nous productes no sempre ha comptat amb el suport incondicional de les generacions anteriors      

Un gremi ben avingut

Més enllà del producte i el negoci, les actuals generacions de Llargués i Prat tenen clar que la relació entre companys d'ofici ha de ser bona i d'ajuda mútua. En Jordi recorda que el 1982, l'obrador dels Llargués es va cremar i els Prat, que estaven de vacances, els van deixar el seu forn perquè hi poguessin treballar. I és que en l'època dels pares, quan arribaven els tres mesos d'estiu, els forners molletans feien torns per no deixar la ciutat sense abastiment de pa. Fins i tot es deixaven botigues entre uns i altres. "El mes que tocava vacances, el pare donava les claus d'alguna de les seves botigues al forner de torn perquè hi vengués el seu pa mentre nosaltres érem fora", diu Llargués. Així, es podia veure vendre pa del Llargués o de Coralan a una de les botigues del Prat o del Giralt i a l'inrevés.
Sopars de germanor, partits de futbol del gremi a la ciutat... una relació que les noves generacions no voldrien que es perdés.

Edicions locals