30 anys de la transformació olímpica

Els Jocs de Barcelona 92 van suposar una de les majors transformacions de Mollet, que aquest mes compleix 30 anys

Societat, Esports

La ciutat es va volcar amb els Jocs de Barcelona 92 i amb l'esperit olímpic
La ciutat es va volcar amb els Jocs de Barcelona 92 i amb l'esperit olímpic | Arxiu Municipal

Sergi Casanovas

El 17 de juliol de 1989 el Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona (COOB) va anunciar que les instal·lacions de tir olímpic de Barcelona 92 es construirien a Mollet, convertint la ciutat en una de les setze subseus dels Jocs. Una decisió que llavors va passar desapercebuda per a la majoria de veïns i veïnes, però que va desencadenar una de les majors transformacions que ha viscut mai la ciutat.

Els Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona 92 van significar molt per a Mollet, no tant en l’àmbit esportiu, sinó en l’urbanístic i social. “La gent es va sentir orgullosa de passar d’un suburbi fosc a una ciutat moderna”, relata la llavors alcaldessa, Montserrat Tura.

Un inici bastant fred

L’elecció de Mollet com a subseu de les olimpíades va ser l’última que es va realitzar. El motiu era que el tir olímpic era un esport poc arrelat a Catalunya i, per tant, no tenia un lloc evident on celebrar-se. La ciutat va arribar a la fase final de l’elecció competint amb Gelida (Alt Penedès), municipi al qual es va imposar per acollir les instal·lacions de tir. Tura explica que el fet que les galeries de tir poguessin ser usades després per l’escola de policia (avui en dia l'Institut de Seguretat Pública) va “decantar la balança”, ja que Barcelona 92 tenia la filosofia de “fer inversions que tinguessin una utilitat després dels Jocs”. L'exalcaldessa també creu que aquesta elecció els va ajudar molt per entrar en "una col·laboració extraordinària" amb les altres ciutats subseus.

L’inici de l’esperit olímpic a Mollet no va ser precisament entusiasta. “L’ambient inicialment era molt fred” explica l’aleshores alcaldessa i ho exemplifica amb una anècdota: “El dia que vam rebre la bandera olímpica, a la plaça no hi havia gairebé ningú i s’hi passejava una rata”, un fet que descriu com habitual abans de la reforma del clavegueram a la ciutat.

Tot i això, l’ambient va anar a l’alça, de manera similar a com ho feia a la resta de Catalunya, i l’obertura de les inscripcions per als voluntaris va ser la prova de com s'anava fent caliu: “Es va generar una eufòria col·lectiva, un orgull i un amor propi”, explica Tura.

De Grècia a Mollet

La flama olímpica a Mollet de la mà de Montserrat Tura i Jordi Solé i Tura

Un exemple de l’eufòria olímpica que es va generar va ser el pas de la flama per la ciutat. La torxa va arribar des de Grècia a Empúries i llavors va fer un recorregut per tota Catalunya i tota Espanya. En aquesta ruta hi va haver espai per a Mollet, que va veure venir la flama des de Badalona per la carretera de la Conreria. El 15 de juny de 1992 a mitjanit, la torxa va arribar a una plaça Prat de la Riba plena de gom a gom a mans del llavors ministre de Cultura, el molletà Jordi Solé Tura. Un total de 10 rellevistes molletans van passejar el foc d’Olímpia per la ciutat. Entre ells es trobava el regidor d’Esports Josep Monràs, qui descriu l’experiència com “absolutament inoblidable” i recorda que “tots els carrers estaven a vessar de gent aplaudint, somrient i fotografiant”. Sense dubtes, l'arribada de la flama olímpica a la ciutat va ser un dels actes més multitudinaris dels Jocs a Mollet i el termòmetre perfecte per mesurar l'eufòria olímpica a un mes de la inauguració.

Transformació total

Un fet que va ajudar en gran manera a aquesta eufòria olímpica va ser la transformació urbanística del municipi. La construcció de la variant de l'N-152 (actual C-17), que treia la carretera del centre de la ciutat, va ser l’obra més important. Montserrat Tura destaca que només aquesta millora ja era “un canvi molt potent i poderós en el paisatge urbà”, però n’hi va haver molts més. La Rambla Nova, l’escola de música de Can Gomà, la urbanització de barris com Plana Lledó o Can Mulà o la reforma completa de clavegueram i enllumenat van ser algunes de les obres que es van dur a terme en el context olímpic.

Les obres de Jaume I van ser una de les principals transformacions de la ciutat

L’exalcaldessa recorda que es van “gastar molts diners per aprofitar els avantatges fiscals que donava ser una subseu” i que això va provocar un “canvi d’ambient de tota la ciutat”. La llavors batlle afirma que tenien tal ritme d'obres que anaven "estrenant coses cada setmana, tant les directament relacionades amb els Jocs com les que no". Tura recorda que el més impactava a la gent era “l’espai i el paisatge urbà que s’estava recuperant” i que es demostra amb fets com que a la inauguració de la Rambla Nova “no s’hi cabia”.

No tot va ser fàcil, Tura afirma que van tenir “una dura campanya en contra en obres com la rambla”. Tot i això, reconeix que per a ella és difícil imaginar-se la ciutat d’una altra manera: “Molta gent no s’enrecorda, però jo no deixo d’emocionar-me quan veig la Rambla Nova i tots els arbres que han crescut allà. Em costaria tornar enrere i veure-la com era abans”. La llavors alcaldessa agraeix que ella i el seu equip van tenir “una resposta increïble” dels ciutadans de Mollet.

Efecte nul a l'esport local

La transformació urbanística i social de Mollet va ser molt gran, però la seva influència sobre l’esport va ser quasi inexistent. Josep Monràs explica en aquesta línia que “no va tenir una repercussió directa sobre les instal·lacions i entitats esportives de la ciutat”. És cert que hi va haver millores a algunes instal·lacions esportives com el pavelló de bàsquet i les pistes d'atletisme, tanmateix, tot dintre de la transformació general de la ciutat.

Els clubs molletans sí que van notar els Jocs en els seus membres i persones implicades perquè, com relata el regidor, “moltes persones de l'àmbit esportiu de la ciutat van ser voluntàries, aquí i a altres llocs”.

Centenars de voluntaris de Mollet i de la zona van fer possibles els Jocs

La presència d’esportistes molletans a les olimpíades va ser bastant reduïda. El principal va ser Antonio Durán, qui formava part de l’equip paralímpic de voleibol. La selecció va acabar dotzena, lluny de les medalles.

Un camp de tir referent

Els Jocs van arribar a Mollet mitjançant la disciplina del tir olímpic, un esport que avui en dia encara té un dels seus centres nacionals a la ciutat. El camp de tir segueix a ple funcionament i és “un referent mundial”, segons Josep Monràs.

El vicepresident del Camp de Tir al Plat, Josep Maria Mayol, explica que l’activitat no s’atura: “Hi ha tir quasi cada dia, el camp no tanca mai”. La instal·lació segueix acollint avui en dia “competicions catalanes, nacionals i de tota classe”, explica Mayol. El vicepresident relata com el camp ha evolucionat des del 1992: “Inicialment teníem 3 pistes. Ara en tenim 4 i volem seguir ampliant. També s’han actualitzat màquines, marcadors, tanques, cobertes i més”.

Una de les pistes actual del Camp de Tir al Plat

Respecte al Camp de Tir de Precisió, Mayol afirma que també “té molta activitat”, ja que, a més, és el que comparteixen amb l’Institut de Seguretat Pública. Aquesta disciplina compta amb més federats que el tir al plat, i per això, les galeries de tir de precisió són una instal·lació amb encara més activitat.

Tot i tenir aquestes instal·lacions, l’esport no ha acabat mai d'arrelar a la ciutat. Igual que abans de les olimpíades, Mollet no compta amb cap club esportiu de tir i la presència social de l’esport en la ciutat és testimonial. Josep Maria Mayol comenta que han intentat fer activitats amb l’Ajuntament per acostar la modalitat als veïns i veïnes, però que el tir olímpic “és un món on només s’acosta la gent que ja hi està dintre”.

Tot això, el vicepresident destaca que compten amb "l'elit del tir espanyol" competint a Mollet i anima la gent a conèixer l'esport: "No és només disparar trets, requereix molta precisió i rapidesa i una gran preparació tècnica i psicològica".

Edicions locals