Sergio Carrillo

L'acotxadora Aura Tres Segalés i l'enxaneta Iker Cebrián Urceira van fer història el passat 30 d'octubre a la plaça Prat de la Riba. Ell –amb 10 anys– era més conscient que no pas ella –de 6 anys– del que acabaven d'aconseguir. "Mama, la millor actuació va ser al Concur7", li deia l'Aura a la Meritxell Segalés, la seva mare, mentre aquesta reflexionava sobre els nervis que hi passen davant d'una fita tan rellevant com la present. "No, aquesta l'ha superat, perquè hem fet el 5 de 7; aquesta és la millor de totes, avui hem fet història", li responia la mare a la filla.

Encara no eren les 9 del matí quan a casa de l'Iker ja començaven a obrir els ulls. Poc després, el toc de gralles acabava de despertar aquesta família que es va unir a la Colla Castellera de Mollet ara fa tot just un any. Amb l'emoció de sentir els companys voltant la ciutat perquè ningú fallés a la 30a Diada de la colla verd claret, arrencaven una jornada que seria ben intensa. Un got de llet amb Cola-Cao i galetes per al nen, i a les 11.30 h a plaça per a la foto de família.

A casa de l'Aura van dormir fins més tard del que és habitual. Després d'uns dies de festeta prèvia a la gran diada, calia descansar bé. L'Aura es va llevar sense massa gana, amb un mal de panxa estrany potser barrejat de nervis. Després de fer el 3 de 7 amb agulla, la fam va tornar.

La nena estava predestinada a ser castellera. El seu pare ja havia format part de l'entitat als seus inicis als 90 i després d'un temps desvinculat, ara fa cinc anys que hi va tornar acompanyat de tota la família, amb la dona i les tres filles. L'Aura, per tant, ha mamat castells des que era un nadó. I amb un nino de la bona sort que va estrenar en el seu primer ascens, l'any passat, i que l'acompanya en les grans actuacions com la del 30 d'octubre, escala companys castellers com qui puja els esgraons de casa.

Gestionant la tensió

Ascendir fins al sisè o el setè pis, com a acotxadora o enxaneta, requereix un treball específic que a Mollet dirigeix la Lucía González, cap de canalla, qui referma que la tasca amb els petits és molt important "perquè són els nens qui pugen als castells".

Per a González, la confiança és clau perquè la complexa tasca encomanada als més petits pugui reeixir: "Els nens han d'entendre que han de confiar en la gent sobre la que pugen, igual que la gent sobre la que pugen confien en ells".

No obstant això, els nervis no sempre es poden evitar, tot i que, tal com ho expressen els dos infants entrevistats, els castells tampoc els generen una gran angoixa. "A vegades (estic nerviós) en un castell nou i en castells grans", diu l'Iker; mentre que l'Aura apunta: "Als castells grans patim una mica, però ja està".

No són paraules buides. Més enllà de com cadascú pugui gestionar internament la pressió, sorprèn veure una enxaneta sobre els braços d'una companya castellera picant de mans i cantant, com si res estigués passant, com si no fos pocs minuts abans d'ascendir un 4 de 7 amb agulla per a certificar la millor actuació castellera de la història de la colla molletana.

I les famílies, com viuen les pujades dels seus infants? La tensió, evidentment, hi és present. Per al Cristofer Cebrián –pare de l'Iker– és millor no mirar gaire cap al seu fill mentre ascendeix: "A vegades estic a dins de la pinya i no el puc veure, i prefereixo no veure'l. Però quan la gralla toca la coronació, sé que el meu fill hi és a dalt i està tot bé".

La feina de les gralles també tranquil·litza la Meritxell Segalés, qui explica que tot plegat ho viu "amb intensitat", amb una ambivalència entre l'alegria i el patiment: "Òbviament, et fa il·lusió que pugi, i si a ells els hi agrada tu ho gaudeixes. Però això no treu que et surt aquell instint de protecció i estàs escoltant constantment el to de les gralles per dir, 'd'acord, ja està coronat, ja han fet l'aleta, ja comença a descarregar...', i comences a respirar".

Emoció i familiaritat

L'Iker va fer d'enxaneta als tres castells de la diada i l'Aura en va ser l'acotxadora. Per als seus pares, més enllà de la lògica inquietud, aquest fet porta intrínseca una gran emoció. "Jo m'he fet un fart de plorar", deia el Cristofer admetent que la jornada va fer aflorar els seus sentiments. Tant ell com la mare de l'Aura també reiteraven que, més enllà de si fan tres castells de gamma alta de 7, si ara en preparen de 8 o si superen èxits inèdits a la capital baixvallesana, el més destacat es la pinya que s'hi crea. "Als Castellers de Mollet es fa família, es fan amics i es fa pinya", assenyalava el Cristofer. La Meritxell també hi afegia: "Des del més petit fins al més gran ens acompanyem, ens ajudem, ens fem riure, ens donem aquell cop de mà. I no és important qui puja i qui no puja, sinó la família que es crea".

Per tant, el passat 30 d'octubre a la plaça Prat de la Riba, l'Aura i l'Iker van ser només dos dels tants infants partícips d'aquesta actuació històrica, van ser només dos dels 270 membres de la Colla dels Castellers de Mollet que van aconseguir aquest gran èxit.