Abelló, apassionat de les seves arrels molletanes

A Mollet sempre hi va tenir el taller, i la seva població natal la va retratar en múltiples ocasions

Cultura

Abelló, apassionat de les seves arrels molletanes
Abelló, apassionat de les seves arrels molletanes | Museu Abelló

Sergio Carrillo

Joan Abelló va néixer el 26 de desembre de 1922 a Mollet del Vallès, ara fa poc més de 100 anys. Concretament, a la llar familiar del carrer de Lluís Duran, que actualment –unida amb els habitatges del voltant– formen la Casa Museu.

El seu vincle amb el poble i amb la casa on va residir el seu primer quart de segle de vida va ser tan gran que, un cop casat, va decidir que el seu taller continués sent a Mollet. D'aquesta manera, quan no estava a l'Illa de Man, a Anglaterra, a Bèlgica o a París establert, o de viatge arreu del món, pocs eren els dies que no baixava a casa a treballar.

Val a dir, però, que tot i que amb la seva esposa –i posteriorment amb les seves filles– vivien a Barcelona, per a ell "casa seva era Mollet", explica la seva filla Marta Abelló. Tant és així, que "sempre va aspirar que la meva mare acceptés viure a Mollet", diu la Marta, però a la mare "se li feia petit i ho trobava avorrit". Així que per a passar-hi els mesos d'estiu ja li estava bé, però no per a residir-hi.

A les filles tampoc les va aconseguir convèncer de l'encant de la capital baixvallesana. "Com que era tan gran la casa de Mollet, va fer una zona per a nosaltres, hi va fer la piscina i als nòvios que teníem els hi menjava el coco dient-los que hi havia molt espai i que ens hi podíem quedar a viure", diu la Marta, qui recorda que el pare sempre deia que el pis de Barcelona era de la seva dona, i que la seva casa era la de Mollet.

Un "drama" de professió

Fill de llauner (lampista), "que es volgués dedicar a això de l'art, en aquella època era gairebé un drama", explica la seva filla Marta, qui hi afegeix: "Que faria un museu, es veu que als 10 o 11 anys ja ho deia. Voler-te dedicar a la pintura i a sobre dir que faràs un museu, jo no sé com no el van portar al psiquiatre".

La Marta recorda que aleshores pintar "era una cosa molt paupèrrima, no estava gens valorat i no et reportava cap mena d'ingrés". Però assegura que va tenir "aquesta crida vocacional, que realment havia de ser molt i molt forta per renunciar a una vida de persona normal, sobretot si no naixies en una família molt rica, com en Cases, en Rusiñol, el seu mestre en Pellicer o en Mir, que eren adinerats".

Del pare assegura que era un autèntic fanàtic de l'art. "Es va comprar tots els llibres que existien sobre el tema, va anar a museus de tot el món i es va convertir en un verdader expert. Jo crec que en el seu moment era la persona que més en sabia aquí a Catalunya d'art, perquè no se'n pot saber més quan n'has estudiat tant". Això feia que visitar un museu amb ell fos "un gran plaer". "T'explicava coses dels quadres que tu no veies", assegura la filla.

Marta Abelló, una de les dues filles de Joan Abelló, a casa seva davant d'un quadre del seu pare

Una familiaritat "contradictòria"

Pel que fa a l'ésser que hi havia darrere de l'artista, la Marta Abelló recorda el seu pare com una persona "molt familiar", que probablement ho seria pel fet d'haver perdut el pare i el germà –amb una vintena d'anys– i quedar-se sol amb la mare. Així que va voler-se casar i tenir fills.

La seva familiaritat "era una mica contradictòria", segons la Marta, perquè passava poc temps a casa, gairebé sempre era a l'estranger. Tanmateix, quan era a Barcelona, "el sopar era sagrat, a les nou de la nit s'hi havia d'estar; si no hi eres, era molt greu i un disgust enorme". La Marta també recorda que "era molt de les tradicions: el Nadal, la missa del gall... A la seva manera era religiós, però no practicant, perquè no tenia temps o no ho necessitava". També el considera una persona "molt moderna de pensament, però alhora molt clàssic: quan la gent va començar a separar-se, ell ho trobava estrany, el matrimoni era una cosa de per vida".

Per últim, la Marta explica que el Joan Abelló era afectuós amb les filles, però a la manera d'aleshores: "Les mostres d'afecte no eren d'abraçades i petons que ara es fan els pares i fills, ni de jugar junts i fer-te pessigolles. Però mostrava el seu afecte d'una altra manera".

L'escriptor Josep Masats, qui va publicar diversos llibres sobre l'Abelló i la seva obra, el defineix com "un artista de la vida, no només de la pintura". També menciona una anècdota que en parla prou de la persona. "Me'l van presentar quan jo tenia 17 anys. Em va ensenyar part de la Casa Museu, em va tractar com si fos un adult, i quan es va acabar tot li vaig donar uns poemes i em va dir: 'Aquests poemes queden dipositats en el futur Museu Abelló'. Vaig sortir d'allà que no tocava de peus a terra".

L'últim llibre que Masats va fer sobre Abelló es titulava Les arrels d'Abelló. Aquestes arrels, evidentment, eren a Mollet, principalment "a la casa dels seus pares i el seu germà, a qui va perdre aviat". Segons Masats, el que l'unia al poble era aquesta nostàlgia que també va mostrar amb les seves obres.

Als billars del bar Regino

Entre la gran col·lecció de pintures del Joan Abelló, n'hi ha un bon grapat que il·lustren els espais naturals de Mollet i de la comarca, així com establiments i personatges molletans.

"Un dels llocs on anava més i que també va pintar era el bar Regino, que el portava el Rafel Gordi. Allà hi feia la tertúlia, hi jugava a billar i a escacs", diu Masats. "Era un bon jugador de billar i d'escacs, i tot aquest ambient li agradava molt: estar amb els amics, riure, trincar i fer la tertúlia", hi afegeix.

'Billars de Can Regino', de Joan Abelló

L'escriptor també assegura que el Joan Abelló "col·laborava amb totes les entitats que li demanaven, sempre els feia un cartell de manera altruista". El cartell de la trobada de gitanes de l'Esbart Dansaire n'és un exemple.

La petjada artística de Joan Abelló a i sobre Mollet és enorme i inclou els murals al Casal Cultural i al baptisteri de l'església de Sant Vicenç, quadres del Calderí, Gallecs, els Pinetons, l'alzina de Can Magre, el pont vell del Besòs, les estacions de tren, el campanar, l'Arlequí i la Garriganga, el Marfà i successos com les inundacions de 1965 i el bombardeig als quatre cantons del gener de 1938.

Però la seva gran obra és el museu. "Tota la vida va lluitar pel Museu. Va tenir ofertes i gairebé se l'emporta a Andorra, però quan va sortir la Montserrat Tura com a alcaldessa i l'Oriol Fort de regidor de Cultura es van trobar les persones adequades en el moment adequat", diu Masats, qui conclou que el somni d'Abelló de fer un museu a la seva població natal va ser una realitat "gràcies a la donació, gràcies a la recepció i gràcies al sacrifici de l'Ajuntament, que va haver de fer unes obres molt importants i va pagar-li un vitalici a l'Abelló".

Edicions locals