Oriol Fort

La Marató de TV3 de l’any passat, va recollir al voltant de nou milions d’euros; el Gran Recapte d’aquest any, més de mil tones d’aliments bàsics. Sense cap dubte unes dades extraordinàries, enormes que s’ajunten a d’altres activitats de solidaritat o de caritat menys mediàtiques però igualment efectives; per exemple Càritas. No tinc el més mínim dubte que tot allò recollit o recaptat anirà a les persones o col•lectius destinataris i que, difícilment, hi haurà algú que se’n voldrà aprofitar d’aquestes accions. No ho crec.

Em costa molt participar en aquestes activitats, tot i que ho he fet en el Gran Recapte i ho faig, sempre que puc, amb roba per a Càritas; i em costa perquè penso que allò bàsic que volen aportar aquestes entitats o aquestes accions no hauria de sortir, fonamentalment, de la solidaritat del voluntariat, sinó de la solidaritat col•lectiva que haurien de ser els impostos.

A ningú que ho necessiti no hauria de mancar-li l’habitatge, la roba, l’aliment, els serveis mèdics, l’educació. És la solidaritat de tots mitjançant uns impostos justos i proporcionals als mitjans econòmics —i ben gestionats—, allò que hauria de fornir la bossa comuna per als que més ho necessiten. És la solidaritat de tots mitjançant aquesta aportació al fons comú, allò que hauria de finançar tots els projectes de recerca científica, mèdica encaminats a millorar la vida i la salut de tots nosaltres i, especialment, dels malalts.

Podria entendre aquelles accions com a exemplificadores, educatives, estimuladores; fins i tot les podria acceptar amb complaença si caminessin clarament al costat d’aquella solidaritat col•lectiva que per a mi són els impostos. Però no voldria que es convertissin en “el mètode de la solidaritat” i, si voleu, encara més, no vull que es converteixin en fórmula per a dissimular les retallades que els nostres governs fan, precisament, a tants serveis bàsics necessaris per a viure amb benestar.