Salvador Xicola

És ben cert que el pitjor que li pot passar a un pare o una mare és sobreviure als seus fills. No hi ha cop més dur a la vida que suportar com un fill jove, gairebé començant a viure desaparegui i, si afegim que aquesta mort es produeix en circumstàncies tan tràgiques com un assassinat a mans d’una persona que en principi l’estimava, aquest dolor es torna insofrible, impossible de superar. Un cas il•lustratiu seria el de la jove andalusa Marta del Castillo, el qual ha estat seguit pels mitjans gairebé minut a minut.

És comprensiu que davant d’una desaparició com aquest cas, en un primer moment la família utilitzi als mitjans de comunicació com a forma de buscar ajuda, ja que és la millor via d’arribar a un públic massiu i tenir la possibilitat de trobar alguna persona que pugui facilitar informació útil per a la seva recerca.

Però un cop que es va produir el tràgic desenllaç, tot el que ha vingut darrera ha estat esgarrifós. Si a uns mitjans amb pocs escrúpols i amb habilitat per fer d’una tragèdia tot un espectacle morbós que faci pujar les audiències li sumem una família i cercle d’amics de la víctima famolencs de fama tenim com a resultat l’obscenitat que hem pogut observar des de que es va donar a conèixer el tràgic desenllaç.

Amb el cos encara calent de Marta del Castillo, fent zapping es podia veure en un canal a una tieta i simultàniament a una altra a una cosina. Per programes brossa que han parlat d’aquest cas s’ha pogut veure com sortien a treure draps bruts els pares, cosines, tietes, avies, amigues, familiars de les amigues, familiars de l’assassí i còmplices, ex parelles menors del principal acusat, etc.

Costa d’entendre que després d’un fet tan demolidor com perdre una persona propera de forma tan cruel a algú li quedin ganes d’exposar-se d’aquesta manera davant els mitjans perquè li estripin la intimitat i remoguin moments tan dolorosos.

Fins a quin punt els mass media han creat tal ansietat per la fama i la notorietat per voler arribar-hi de qualsevol forma i sigui quin sigui el motiu.

Si ja es desolador que a aquesta noia hagi estat assassinada pel psicòpata que tenia com a company sentimental no deixa de també ser descoratjador saber en quin entorn ha viscut.
Aquest és tan sols un cas però també hi ha d’altres en que familiars de víctimes d’assassinat o violació li han agafat el gust a les aparicions televisives, pretenen reformar lleis o fins i tot fer carrera política.

Pot ser d’altres no tan cridaneres pateixen les morts dels seus familiars, dignifiquen el seu record i lluiten des de l’anonimat perquè no es tornin a repetir casos semblants.