Author 3

15 de juny de 2.012. Són les 10:00, i em dirigeixo a tot córrer des de la parada del metro “Arc de Triomf” fins al Parlament de Catalunya. He quedat a les 11:00 amb la Sra. Montserrat Tura, la que fos Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya de 2.006 a 2.010, Consellera d'Interior de 2.003 a 2.006 i alcaldessa de Mollet del Vallés de 1.987 a 2.003. Actualment és diputada al Parlament per el “Partit dels Socialistes de Catalunya”. Sens dubte, aquesta serà una de les entrevistes més transcendentals de la meva vida, l'oportunitat de conversar a tan sol un metre d'ella, i tot un luxe poder fer-ho durant una hora.

Em sento privilegiat per tenir aquesta ocasió, esperada per mi des de feia molt temps. Independentment de les meves ideologies polítiques, ella és un dels personatges polítics que més admiro. Tenim en comú haver nascut a la mateixa ciutat, Mollet del Vallés, i sentir per aquesta ciutat el mateix afecte. No és estrany que quan parlo d'aquesta ciutat els seus ulls semblin estels. És la primera vegada que estic en el Parlament, al  que arribo seguint les indicacions d'un dels operaris de el “Parc de la Ciutadella”, pel camí de l'estàtua del Mamut. En arribar haig de passar per la barrera de seguretat i després per la recepció, i em trobo amb personal dotat de gran amabilitat. Entrar al Parlament és més senzill del que jo pensava, vaig creure que potser fins a m'escorcollarien. Em va alegrar molt saber que també es podien prendre fotografies de tan insigne lloc. Em quedo impressionat per la pompositat del Parlament, el qual contrasta amb la senzillesa de la Sra. Montserrat Tura, qui aconsegueix donar-li al lloc el toc d'humanitat que tot lloc públic ha de tenir. La seva secretària em convida a passar al despatx de la molletana diputada, i de seguida m'adono que a ella li agrada més escoltar que parlar. Van haver-hi alguns moments en la conversa en què els seus ulls es van il•luminar, amb la llum de qui demostra sentir passió.

Ella va parlar poc, (doncs va tenir la gentilesa de deixar-me parlar a mi gairebé tot el temps), però va ser suficient per percebre que se sent molt orgullosa de les seves arrels, una família camperola. Descobreixo davant meu a una dona molt segura de les seves conviccions, però al mateix temps tolerant amb altres formes de pensament. Rigorosa i flexible al mateix temps. Calculadora, però no freturosa de sentiments. Li agrada que la segueixin per convenciment propi, sense haver de manipular als seus seguidors. Li agrada més apassionar que convèncer. Creu en els llaneros solitaris. La seva secretària ens interromp tan sol dues vegades al llarg de la reunió, en la primera interrupció obre la finestra per refrescar-nos una mica, doncs fa un dia molt calorós. Per la finestra, com si es tractés de la simfonia de desenes d'aus, podem escoltar l'agradable so d'un grup de nens que han vingut a visitar el Parlament. La Sra. Tura comenta que aquest so li dóna la sensació de trobar-se prop d'una escola. L'agradable xivarri d'aquests nens en la porta del Parlament, al costat de la força juvenil de la Sra. Tura, formen una exquisida melodia. Els ulls de la diputada socialista són petits, però són capaços de veure molt més allà de les aparences. Dona petita per fora, però gegant per dins. Li parlo de la possibilitat d'arribar a ser presidenta de la Generalitat de Catalunya, i ella em respon que és molt difícil, però de seguida afegeix sense parpellejar: “Però no és impossible”.

Es nota que va realitzar la carrera de medicina, doncs va mostrar un interès especial quan li vaig parlar dels quals pateixen la dolorosa malaltia de la fibromiàlgia, i de les teràpies naturals que poden donar-los esperança. Aquesta va ser una d'aquestes ocasions en què els seus ulls brillaven encantadors. Vaig poder parlar-li de la meva conversió al cristianisme fa gairebé trenta anys, i donar-li la meva opinió en relació a que havien més coses en comú entre l'església catòlica i protestant que diferències; i que aquestes diferències eren més aviat de formes que de contingut. Ella va escoltar amb molt respecte. Quan li vaig comentar el meu interès per accedir a la carrera de periodisme, a causa de la meva passió per la comunicació, els seus ulls van tornar a destellear. Puc comprendre-ho, a ella li agrada comunicar-se, i de fet, ella ho fa amb un estil tan apassionat, que en una ocasió escoltant un dels seus discursos se'm va escapar la paraula “Amén”. Si alguna vegada aconsegueixo ser periodista, m'agradaria escriure sobre les persones que hi ha darrere dels personatges.

M'agradaria escriure sobre les coses que els ulls no veuen, escriure des de la sensibilitat del cor i de les percepcions de l'esperit. Aquest text és el meu primer exercici de novençà, i ha estat un plaure que la Sra. Tura hagi estat el primer personatge a qui hagi pogut descriure amb pinzellades a l'estil “Van Gogh”. Jo no sóc un professional de la política ni del periodisme, però no és necessari per adonar-me que la Sra. Tura val molt més que el seu pes en or, i per descriure-la com un dels personatges més prometedors de l'actual política catalana. La trobada no em va decebre. L'atenta secretaria de l'Exconsellera ens va fer un parell de fotos per rematar l'ocasió. Vaig tornar pel camí del Mamut, aquesta estàtua de pedra que em recorda a polítics que mai van evolucionar, que van quedar atrapats com a fòssils en les roques d'una política que avui dia no és suficient per treure al país de la crisi. No obstant això la “Cuadriga de l'Aurora” que corona la Cascada Monumental, suggereix idees de progrés i llibertat més en la línia de la Sra. Montserrat Tura; amb una clara diferència, el Carro de l'Aurora tan solament té un bany en or, aparenta el que no és; entretant que la famosa mà de la Sra. Tura que cobreix amb el seu guant de seda, no és de ferro pintat en or, sinó del millor acer amb el qual es forgen les espases dels nobles guerrers. Ella no necessita aparentar; ella és el que veus: senzillesa, honestedat, passió i eficàcia.

Postdata:

No sóc, ni mai he estat militant socialista. En el futur, tot és possible, i solament Déu ho sap. Aquest text és el resultat de la meva admiració per la Sra. Montserrat Tura, no una campanya política al seu favor. Admiro abans a les persones que als partits als quals representen. La meva opinió és que aquesta diputada molletana, engrandiria i enriquiria qualsevol partit polític del que ella fos militant. M'agradaria veure-la com a presidenta de La Generalitat de Catalunya, independentment que els meus ideals polítics coincideixin o no plenament amb els de ella.



Juanjo Conejo