La caixa de música

Author 3

El món sencer ha quedat en silenci en obrir la caixa de música. Notes que dominen completament els meus sentiments, melodies que desperten la meva memòria, i la fan viatjar a través del temps. Cortines de vellut vermell fregant el meu rostre quan miro per la finestra, gotes d'aigua lliscant-se pel cristall, com el present que davant meu desapareix, i imatges del passat cobren vida mentre contemplo el sec espai que un dia va ser un bell jardí de roses.

Deixo caure el meu cos moribund sobre la butaca, sostenint entre les meves fredes mans la caixa de música. El meu cap reposant sobre la càlida tela de la butaca, la ballarina de la caixa girant sense parar. Va haver-hi un temps que vaig ser immensament feliç, les imatges estan clares en la meva ment... La meva mare està regant el jardí de roses, es torna en sentir els meus passos i em somriu. Ella s'apropa a mi, les seves mans acaricien el meu cabell, em besa, m'abraça, em diu quant m'estima. El meu pare està construint amb fusta un hivernacle per a les plantes, m'he apropat per portar-li un got d'aigua fresca. Després de beure uns glops col•loca la seva mà esquerra sobre la meva espatlla i em diu: “Fill, la vida pot ser bella si tu vols”.

Els meus germans estan corrent descalços sobre la gespa, sense preocupacions, sense cap tristesa aguaitant. Després tots ens reunim al voltant de la la taula, ens donem de la mà i donem gràcies a Déu. Ara les notes de la caixa de música em fan viatjar trenta anys cap al futur, mentre la ballarina segueix girant... La meva esposa acaba de treure del forn un bescuit de llimona, quan em veu entrar en la cuina es llança als meus llavis, deixant en ells el seu sabor de menta. Els meus fills estan pintant amb llapis de colors, i després m'ensenyen els seus dibuixos creient que són obres mestres. Els llegeixo uns contes i els ensenyo a sumar cantant.

Col•loco les meves mans sobre els seus caps, i els dic afectuosament: “Fills, la vida pot ser bella si vosaltres voleu”. La caixa de música ha deixat de sonar, la ballarina ja no gira, tan sols ha quedat en mi un enorme buit. He viscut una llarga vida, i he patit moltes desgràcies. Va haver-hi un temps que vaig ser immensament feliç, però ara estic completament sol. Tots ells des del cel segur que poden sentir els meus laments. M'aixeco de la butaca i m'apropo de nou a la finestra, contínua plovent, i el cel s'ha encapotat, s'ha cobert de núvols negres i tormentosos. Darrere meu sento trepitjades molt suaus, i una maneta agarra tendrament la meva mà. Em torno i és Àngela, la meva néta de cinc anys. La prenc entre els meus braços, i encara que he volgut dissimular-ho ha vist les meves llàgrimes. Amb la seva veu dolça i angelical m'ha dit molt suaument a cau d'orella: “Avi, la vida pot ser bella si tu vols”.

La deixo de nou sobre el sòl i ella surt corrent cap a la caixa de música, li dóna corda i torna a sonar, però aquesta vegada les seves notes em porten de nou al present, a submergir-me en els innocents i transparents ulls d'Àngela. Despenjo el telèfon i marco el número de la floristeria... “Si us plau, enviïn-me al més aviat possible un sac de llavors de roses”.



Juanjo Conejo

Edicions locals