Salvador Xicola

Els últims anys de crisi hem vist com la pau social ha sigut trencada per multitud de lluites, en defensa de l’educació, la sanitat, vagues generals i sectorials entre d’altres. De la manera que les retallades avancen cada cop més agressives, molts podrien resumir dient que cap de les mobilitzacions ha funcionat ni s’han aturat les retallades als serveis públics ni les reformes laborals, ni les pensions ni res de res.

Molta gent pensa que les formes que s’utilitzen són les mateixes que 30 anys i per això ja no  són vàlides, que el context social ha canviat i s’han de cercar formes noves de mobilització i pressió. Però ben a dins les persones continuem tenint les mateixes inseguretats que sempre hem tingut, els motius pels quals la gent no surt a lluitar són els mateixos que pels quals no sortia fa generacions, i quan surt ho fa amb uns motius i aspiracions semblants, seguretat, supervivència, ràbia.

 El problema no està tant en les formes si no en l’objectiu global de les mobilitzacions. Avui en dia costa molt trobar lluites que es plantegin des d’un inici uns objectius assequibles i unes tàctiques per assolir-los, i costa més encara veure com aquestes tàctiques es corresponen a una estratègia debatuda i portada a la pràctica a nivell global.

 Molt breument, saber on atacar, quan i com; saber que tota petita lluita que portem a terme s’insereix i es complementa amb la lluita de la resta. Que les vagues traspassin l’aïllament per empreses o sectors per exemple. Es fonamental que es torni a establir la consciencia de col·lectivitat. No només ens afecten els problemes del nostre propi sector sinó que cal crear lligams amb els que lluiten des de diferent trinxera per poder colpejar més fort. Que les lluites en defensa de la sanitat, vagin acompanyades d’una critica radical a la privatització d’altres drets, per exemple.

L’enemic es fort i poderós i no pot ser que la resposta a les agressions que patim es presentin de forma dispersa i desorganitzada.

El fracàs del pretès Asedio al Congreso del passat 25 d’abril és una mostra de com pot arribar a ser de negatiu una convocatòria sense una reivindicació clara i un lideratge confús.