Comunicat del Museu Abelló

Author 4

Arran de la polèmica que hi ha hagut els darrers dies al voltant de L’Aparador, voldria aportar la meva versió i recordar alguns aspectes que em semblen transcendents. Des de l’any 2000 el Museu destina L’Aparador a la difusió de l’art emergent, amb la voluntat d’acostar l’art actual a tots els ciutadans. Cada  temporada, s’encarrega a comissaris/experts la selecció i coordinació d’un cicle de 12 intervencions.

L’any 2010, s’encarregà a Oriol Fondevila el nou cicle, que sota el nom “Com convertir un museu en arena” convidava als artistes, per mitjà de diferents projectes, a establir una relació dialèctica amb col•lectius, entitats o institucions de Mollet. Oriol Vilanova, escollí el propi Museu i descontextualitzà el mobiliari expositiu; LaFundició dugué a terme un projecte de Twiter amb joves dels instituts; Lola Lasurt, treballà amb el Gegant Menhir i entitats culturals de la ciutat; Tanit Plana i Laia Ramos, ens estan mostrant ara mateix com van viure la guerra civil alguns molletans i com es contemporitzen aquests records.

Quasi fora de termini, perquè s’havia d’inaugurar el març, el mes de febrer Nuria Güell presentà el projecte La Síndrome de Sherwood. Tenint en compte que a Mollet del Vallés hi ha l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya on es formen els Mossos d’Esquadra, es demanà que, com es fa en totes les intervencions del cicle, l’artista “dialogués” amb l’institució afectada. Així començaren una sèrie de reunions amb l’Institut, per estudiar plegats la seva participació en el projecte. En un determinat moment l’Institut de Seguretat Pública decidí no participar-hi i així ens ho comunicà.

Com a responsable del museu vaig convocar a una reunió a l’Oriol Fondevila, comissari del cicle, perquè l’artista estava passant una temporada a Canadà i no havia assistit a les darreres reunions. Li vaig comunicar que, al meu entendre, el projecte havia perdut el sentit original, sense una de les parts, i que calia parlar-ne amb l’artista. Vam quedar que quan ella tornés del seu viatge, en parlaríem. Li varem comentar per mail i ens contestà, literalment, “ parlem a la tornada”. Enlloc de fer-ho, ha preferit aprofitar tot aquest procés per convertir-ho en una acció artística en un altre museu tot parlant de censura. Em dol molt que tant l’artista com el comissari utilitzin aquest terme, quan saben perfectament que la cosa no ha anat així.

Des del Museu Abelló s’ha apostat amb convicció per l’art emergent, malgrat que no sempre ha estat fàcil. L’Aparador és un espai expositiu sense normes, horaris o codis preestablerts que acosta el treball artístic a un públic més ampli tot intentant reconciliar l’art més actual amb els ciutadans que passen per davant del museu. És i ha estat un espai obert als artistes i a les diferents propostes dels comissaris i per això, l’any 2007, l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya reconeixia la nostra tasca atorgant-nos el Premi ACCA a la millor iniciativa. Tot això és possible gràcies a la tasca dels artistes, dels comissaris, dels tècnics del museu i principalment del públic. Ells són els destinataris i els qui donen sentit al projecte. I a ells, crec que els devia aquesta explicació.



Pepa Ventura
Directora del Museu Abelló

Edicions locals