Agnès Galdón Fernàndez

Si prenem el comodí de la raó és fàcil dir que en el procés de dol a una mare cada persona és un món aferrat a la pròpia subjectivitat i que cada individu ho viu de forma diferent.  Però com l’expliquem romanços a les filles o fills a qui els li han arrabassat la mare? Quan l’han perdut no de forma natural sinó assassinades a mans de les seves parelles.  No, aquí no hi ha dol mental possible, aquí surten les vísceres, aquí els sentiments els esgarra l’ànima i els mutila, entre d’altres coses, la raó. No és d’estranyar, doncs, que si ets adulta, sorgeixi una set de venjança desorbitada en observar amb impotència la incapacitat política i social a l’hora d’afrontar aquesta realitat, i per què no dir, la lleugeresa i sensacionalisme amb què alguns mitjans cobreixen la notícia.     

Hi ha qui diu que són morts  inútils. Però, per què no posar-li nom? A mi el cor i l’intel·lecte em diu que són assassinats, que són premeditats i que d’alguna forma compleixen una funció moral, dissuasòria i útil per a una part de la societat, la d’alliçonar a les dones que en el seu afany de resistir a l’hegemonia ideològica de la “bona” muller, núvia o amant, planten cara a les parelles i desafien a la hipocresia social.   

Hi ha també veus “sabiendas” que, justificant la permissivitat en el fet que els assassinats formen part del que diríem la conducta delictiva d’un individu, és a dir sense organització –objectiva- al darrere, tipus ETA.

M’atreveixo a afirmar que el patriarcat no és només una paraula lletja, sinó un ordre social perfectament estructurat que genera identitats diferenciades, que a més discriminen i promouen conductes delictives, és a dir, homes que maten a les seves dones.  A les dones se les enterra i als homes se’ls renya, se’ls castiga i se’ls retorna a una societat que, en allò pràctic, no ha variat un pam el què fer discriminatori, que és la base de “la maté porque era mía”.

A una dona que podria ser la meva filla, però que és la meva amiga, vull dir-li que el seu dol és socialment causal i no casual, que no està sola i que juntes som tan capaces de dir adéu a les mares assassinades com de dignificar els seus actes...