Jaume Rifà

A la meitat de l’any 2001, el setmanari Mollet a mà, obria una nova secció dins la revista anomenada La Columna, on diverses persones tenien l’oportunitat de donar la seva opinió sobre temes d’actualitat. La direcció em va oferir ser un dels columnistes, atès els meus lligams amb la ciutat, on treballava com a professor, des dels seus inicis,   primer a la secció i després a l’institut de Formació Professional. Vaig acceptar de bon grat, ja que en el meu temps d’oci sempre m’ha agradat escriure, però mai ho havia fet en la manera que els meus escrits fossin publicats en una revista periòdica, en aquest cas d’abast molletà. 

Avui, al cap de quasi disset anys, he de dir-vos, el greu que en sap, que és l’última vegada que coincidim aquí. No puc quedar-me més amb vosaltres per un motiu senzill: prop de complir setanta-quatre anys, crec que ha arribat el moment de deixar pas a noves persones, no crec bo perpetrar-se en els llocs ni en els càrrecs. No ha estat pas una decisió fàcil de prendre i m’imagino que, durant els primers dies, em costarà esbandir-me el buit inevitable que deu generar la interrupció sobtada d’una relació com la que hem mantingut durant prop de 120 columnes.  

He d’estendre el meu agraïment a tot l’equip de periodistes que han fet i fan el setmanari amb passió i ofici indubtables, sobretot a Josep Lluís Bonet, que en el seu dia va confiar amb mi. M’he sentit mol lliure. Sempre he escrit el que he volgut, de la primera a la última columna, i mai ningú m’ha suggerit ni esmenat ni censurat res. Vull dir que, si en algun article, la majoria dedicades al món de l’ensenyament, heu trobat a faltar un batec, un respir, una mirada o una millor explicació, l’únic responsable del descuit soc jo. M’aturo aquí, i amb tristor us remeto al títol d’aquesta per a mi darrera columna: tot comença i tot acaba.  

Moltes gràcies a tots i a totes, fins sempre i una forta abraçada!