No hi ha res com desconfinar-se a Gallecs

Periodista

Soc de Mollet. Però fa gairebé 20 anys que vaig marxar a provar sort a Ràdio Reus. Encara no he tornat. Bé, torno sempre que puc a veure el pare, la mare i el germà gran. La pandèmia ens ho ha posat més difícil en l’últim any, com a tothom. Però sempre que les restriccions ens ho permeten, ens retrobem a Mollet. Només amb el pare i la mare, i sempre a l’aire lliure, per reduir riscos. Quan vam pensar on trobar-nos, amb la idea d’un pícnic, ho vaig tenir clar. A Gallecs, a tocar de l’església de Santa Maria, on es van casar el pare i la mare fa gairebé 50 anys. Ara m’estimo amb l’ànima aquest trosset de natura, paisatge i pagesia, petit reducte i gran miracle. Reconec que mentre vaig viure a Mollet (24 anys) no li vaig fer gens de cas. Ara, sempre que hi passejo penso en la sort que tenim molletans i molletanes que s’hagi conservat sense urbanitzar. Aposto que els confinaments successius ens han fet prendre, com a poble, molta més consciència.

Fa poques setmanes vam repetir. No vam ser els únics. Una colla de gent i en un racó una bona amiga, la Marina, ara regidora, que dinava amb les filles. Feia més d’un any que no ens vèiem físicament i no havíem quedat. És un espai cada cop més transitat, ara entre mascaretes.
Abans de marxar, vam anar a comprar a l’agrobotiga, gestionada pels pagesos amb productes dels camps que a nosaltres ens fan millor cada pícnic i que ajuden a conservar l'entorn. Mongetes del ganxet, cigrons i llenties (boníssimes!). Abans de pagar, va entrar a portar gènere un dels pagesos, el Raül. El vaig reconèixer ràpidament com un dels personatges reals de La Plaga, rodada a Gallecs i dirigida per una companya de classe a l’Institut Vicenç Plantada als 90, l’ara excel·lent cineasta Neus Ballús. El Raúl em va explicar com ell i altres dels personatges anònims es van veure fent entrevistes a la Berlinale. No hi ha res com desconfinar-se a Gallecs.

Edicions locals