Tots acabem d'emèrits

Síndic Personer emèrit de Mollet del Vallès

Segons el diccionari un emèrit és algú que, havent-se retirat d’un càrrec, en conserva el grau i els honors. L’ús més habitual d’aquesta expressió és el que correspon als càrrecs eclesiàstics jubilats o als professors universitaris retirats que segueixen impartint classes. Però, com tots sabem, aquesta no és l’única aplicació de la paraula emèrit. Qui no recorda haver sentit parlar d’un rei emèrit, per exemple?
La paraula emèrit prové del llatí, com una contracció de “ex”, que significa “per”, i “meritus”, que es pot traduir per “mèrit degut”. La seva aplicació es remunta a l’època de l’Imperi Romà i s’aplicava als soldats retirats que gaudien d’una recompensa pels serveis prestats a l’emperador, que normalment consistia en cessions de terrenys públics per a ús propi.

Fa tot just unes setmanes, en acabar el mandat per al que havia estat designat, vaig deixar de ser síndic personer de Mollet, tasca que m’ha ocupat una bona part del temps durant els darrers cinc anys. Segons la tradició d’aquest ofici, quan et jubiles accedeixes a la condició de síndic emèrit i passes a formar part d’un col·lectiu composat per gent de tota mena entre els que predomina la honradesa i la bonhomia.
Els síndics emèrits són un bon exemple d’aquest tarannà: bona gent disposada a ajudar sempre que se’ls demana. Tots ells acumulen un capital d’experiències i coneixements gens menyspreable. La primera i principal aplicació d’aquest capital sol consistir a transmetre aquest saber fer al nou responsable de la sindicatura, a fi d’assegurar un relleu amb les màximes garanties. Així ho van fer els meus predecessors amb mi i així ho he fet jo amb qui m’ha rellevat, i així successivament. Tot sigui per preservar l’espècie.
Per acabar, vull donar la benvinguda al nou Mollet a Mà, setmanari degà de la premsa escrita local, i desitjar-li molts encerts en l’etapa que inaugura com a mensual.

 

Edicions locals