Amb pocs dies de diferència, els mitjans de comunicació ens han bombardejat amb dues notícies del món de l’espectacle que han suposat una petita treva de les desgràcies de la guerra a Ucraïna: el llançament del nou disc de la Rosalia i la bufetada de Will Smith a la gala dels Òscars. De la primera, poc us en parlaré, perquè ha generat unanimitat pel que fa a la qualitat de la feina de la cantant catalana -exceptuant els quatre “haters” a qui no els sembla bé res en aquesta vida, sobretot si ho poden criticar a través de l’anonimat de les xarxes socials-. Per tant, deixeu-me dir-hi la meva sobre la nova plantofada més cèlebre de la història del cine -ho sento, “Gilda”, ja ningú s’enrecorda de tu-. No entraré en judicis de valor. M’interessa analitzar el bombardeig massiu i constant durant dies arreu del planeta d’aquesta escena. En un context de guerra, de pobresa energètica, de preus desorbitats, d’encariment de la vida quotidiana, de pandèmia, de judicialització de la política... La sensació incòmoda de notar que ens obliguen a desviar l’atenció cap a l’anècdota i a generar un debat ètic i moral d’una situació que s’ho mereix potser menys que la llista de drames quotidians que he esmentat unes línies més amunt. I, que a més, no tenim la certesa que sigui real. És un muntatge? Hi ha vídeos que mostren Will Smith rient-se de la burla del presentador a la seva dona i hi ha fotos dels tres xerrant al final de la gala. És una promoció interessada? Hi ha informacions que apunten que l’actor prepara un documental sobre els límits de l’humor. Si es confirma, haurem ballat al ritme de la música de Will Smith, i podrem fer com la Rosalia i cantar-li: “Saoko, Will, Saoko”.